QUÍ VOLDRÍES TORNAR A VEURE EN AQUESTA O EN ALTRES VIDES, SI EXISTISSIN? PRECIÓS POEMA D' ERIC LEUNAM

QUÍ VOLDRÍES TORNAR A VEURE, EN AQUESTA O EN ALTRES VIDES, SI EXISTISSIN?

Tots tenim alguna persona que ha passat per la nostra vida i que ja no la tenim físicament amb nosaltres i que ens agradaria tornar a veure. O persones que ens han acompanyat durant un temps curt o llarg que ens encantaria tornar a trobar d'alguna forma. Persones per les que sentim un vincle especial, una unió, una harmonia tal, que sentim que els nostres destins estan units més enllà d'aquesta existència.

O bé desitgem tenir aquest instant per poder expressar un sentiment, fer aquest gest o dir aquella frase, que no vam voler o poder o saber fer en aquell moment i no el vam poder compartir. I, ens vam quedar amb aquesta necessitat de "tant de bo li hagués dit" O simplement voler viure amb algú que ens cuidava l'ànima.

Però vés a saber, potser  en algun moment, en algun lloc o d'alguna forma, puguem fer-ho...

RELATS DE CLASSE. I

Durant unes setmanes vaig estar fent un curs d'iniciació a les tècniques narratives a l'Ateneu de Barcelona i a cada classe havíem de portar i llegir un escrit. Cada escrit posterior havia de relacionar-se amb l'anterior d'alguna manera. 

En aquest blog aniré publicant per entregues aquestes vuit narracions curtes.

NARRACIÓ 1: La proposta de la professora va ser que en format de carta a una amiga li expliquem que no hem anat a classe perquè ens ha passat una cosa en el trajecte que ens ho ha impedit. 

Hola Inma,

Avui no he anat a classe i mira que en tenia ganes! Però ha estat increïble el què m’ha passat. Imma te’n recordes que no fa gaire et vaig dir que jo no tornaria mai més a la vida a tenir parella, que ja n’estava tipa de tants embolics, de tenir que estar pendent d’una altra persona, de discussions, d’explicacions, de què ara que havia tastat el que és la llibertat, la independència, la solitud buscada, ja res em faria pensar en comprometrem una altra vegada?

Doncs mira bé el que et dic, Imma, potser no està tan malament tornar a viure amb parella, sí, sí, ja ho sé que he canviat molt radicalment d’opinió, però jo sóc d’una flexibilitat mental com ni ha poques, què vols que et digui.

Però Imma si t’hagués passat a tu, segur que deixes tot el que tenies pensar fer. Em sap greu no haver anat a classe però la situació s’ho valia.

Tot ha passat en un moment. Baixava pel Passeig de Gràcia i davant de la casa Batlló  m’he quedat bocabadada mirant les roses que havien posat als balcons i finestres, era espectacular. Hi havia gent encantada mirant, turistes fent fotos i d’altres persones anaven i venien amb presa d’arribar algun lloc, però també giraven la mirada a la façana. Jo m’he posat a buscar el mòbil per fer algunes fotos i quan he aconseguit trobar-lo, sempre està en una butxaca diferent de la bossa, he començat a fer fotos a tort i dret, m’he anat apropant i he acabat a dins sense parar de fer fotos, però hi havia molta gent, que gairebé no la veia, de tant concentrada com estava, en la meva compulsiva tasca de fotògrafa. De tant en tant anava mirant les fotografies i esborrant la majoria perquè o estaven mogudes o borroses.

De cop i volta veig a través de la càmera del mòbil un senyor elegant, amb un estil impecable, cabell blanc, mocador al coll, abric negre, les sabates molt brillants. Feia un mig somriure i uns ulls avellana amb una mirada divertida que em va immobilitzar, excepte el dit de la mà dreta que anava clicant el disparador de la càmera com si jo fos una paparazzi.

Finalment el sorprenent personatge se’m va acostat i em va dir: “Espectaculars els edificis que teniu els catalans. Barcelona és una de les ciutats més boniques que he vist”.

Jo li volia contestar alguna cosa, però no em sortien les paraules. Ja no feia fotos i no podia deixar de mirar aquells ulls brillants en els que hi veia tantes coses: bondat, saviesa , admiració... I aleshores li vaig dir que jo estava molt orgullosa de la meva ciutat. El personatge em va demanar si podíem fer un tomb per la casa i no se que li vaig contestar però ens vam posar a caminar i vam anar parlant ara d’això, ara d’allò . 

Quan ens vam acomiadar havien passat dues hores llargues, massa tard per anar a classe. Ell em va dir que havia estat un plaer la visita acompanyat d’una barcelonina i jo li vaig contestar que el plaer havia estat meu i que frisava per veure la seva pel·lícula “Norman”.

Ja veus Imma, si mai trobo un home com el Richard Gere trenco la meva promesa de no tenir mai més parella. 

RELATS DE CLASSE. II

NARRACIÓ 2: La proposta en aquesta segona classe va ser fer una descripció d'un lloc possible escenari lligat amb la carta de la narració I, on han passat coses  o poden pasar coses.

Cada cap de setmana, des que va morir el meu pare, ja fa sis anys, que vinc una estoneta a aquesta platja  de Badalona. M’agrada assentar-me a la sorra en la posició de loto i mirar el mar, tancar els ulls i notar l’aire per la cara, unes vegades fred i altres calent, segons l’època de l’any. Avui no fa ni fred ni calor. És tant agradable sentir el vent acaronant-me la cara i escoltar el remor de les onades!

De tant en tant, obro els ulls i miro la gent com es passeja pel Pont del Petroli, en realitat és un pantalà. Tot una icona de Badalona i tant familiar per a mi! Aquí hi venia el meu nano a pescar quan era petit. Jo, aleshores, no devia tenir més de 33 anys.

Han passat uns quants anys d’això, el pare de la criatura ja no hi és, es va morir fa quatre anys i les seves cendres les vam llençar en  aquest mateix pont del petroli  el matí del dia de Nadal, hi érem tots, feia molt de fred i plovia, però vam complir el desig del meu home, que tant el  vaig estimar! 

Els xiscles d’uns nens han interromput els meus pensaments. Corren  i es tiren per la sorra. Una colla de pares criden mes fort que els nens i es van acostant. Sembla que s’ha acabat el silenci. La platja de Badalona és una de les platges més llargues;  es veu tant bonica des del pont! és el meu skyline.

Ja s’han allunyat els nens i els pares al darrera, torna la calma i la remor de les onades es fa més present.

La meva ment divaga recordant una conversa recent que vaig tenir amb l’actor Richard Gere. Dues hores per la casa Batlló va donar molt de sí i vam conèixer alguns aspectes comuns, com la sorprenent declaració de que ell també coneixia Badalona, que hi va filmar unes escenes, va ser al tros de platja anomenada “Platja de la Móra” . Jo li vaig dir que cada cap de setmana era visita obligada anar al Pont del Petroli...

Una altra vegada divagant! Aquest cop han estat els xiscles de les gavines les que m’han portat al aquí i ara. Torno a sentir el mar, noto la brisa marina, oloro les gotes salades que espurnegen de les onades  i, visualitzo una imatge del meu ídol a una platja desconeguda,  la mateixa postura de loto que  jo, la vaig veure en una revista. M’agrada aquesta imatge.

Obro els ulls i miro l’horitzó com passa un vaixell, dos vaixells i penso en el plaer de viure en una ciutat oberta al mar.

 
Ja s’està fent fosc i m’aixeco per marxar, amb una mica de melangia. Moltes vegades, al fer-se fosc, m’agafa una mena de enyorament molt subtil que em recorda que haig d’anar cap a casa. 

RELATS DE CLASSE. III

NARRACIÓ : La proposta de la tercera classe va ser "un diáleg" relacionat amb les altres dues narracions. 

-Hola – Vaig sentir que deia  una veu al meu costat.

- Hola – Vaig contestar

- Puc seure aquí a la sorra?

- Sí.

Silenci llarg

-És bonic el mar tant blau i tant gran.

- Sí.

- Sentir el soroll de les “olas” dona calma i “paz”.

- Sí.

- “Bonita” aquesta platja i avui encara la trobo més maca.

Silenci llarg.

-Vaig veure per primera vegada el mar quan tenia deu anys. El meu pare va venir a Catalunya a treballar a la construcció i dos anys després, quan havia ja prosperat, ens va enviar diners i  la meva mare els meus germans i jo vam agafar un tren que ens va portar des de el petit poble de Almargen  fins a Barcelona on a l’estació de França ens esperava el meu pare. Vam agafar el tren de Mataró. El meu pare ens va fer seure a la banda que veiem el mar. Quan el vaig veure em va impressionar tant! Tots amb la boca oberta, la mare, el meu germà Dani i jo que era el gran, la meva germana era un “bebè”.

Silenci.

-Quines coses! Almargen està a 85 KM del mar i vaig recorre 786 Km per veure’l per primer cop. Ara no podria viure sense tenir el mar a prop.

-Jo vaig venir d’un petit poble del Bages quan tenia tretze anys. Havia vist el mar en moltes ocasions abans perquè veníem sovint a Barcelona a veure els cosins. També teníem els tiets del meu pare a Badalona i veníem a veure’ls per la Festa Major.  Tampoc podria viure lluny del mar.

Breu silenci.

- Em dic Violeta.

-Em dic José. Encantat de conèixer-te!

 

RELATS DE CLASSE. IV

NARRACIÓ 4: La proposta  de la setmana ha estat construir una escena on situar els personatges.

Ha passat gairebé un any i aviat tornarem a celebrar Sant Jordi i las ciutats i pobles del nostre País es tornaran a omplir de parades de llibres i de roses. Ha estat un any ple de novetats: He canviat de feina, he demanant una excedència i ara dono classes a Facultat de Psicologia de la Autònoma. Estic en l’ últim semestre del meu doctorat i he conegut gent molt interessant. Com sempre, el temps em passa volant. Els matins que no tinc classe a la Facultat aprofito per baixar a Barcelona, com avui, i em trobo amb la Imma. Generalment anem a alguna cafeteria del barri Gòtic, avui hem quedat al Cercle on també vindrà el José. La Imma no el coneix i no ha parat fins aconseguir-ho. Avui el coneixerà.

Aquests trens de rodalies no acaben d’anar mai a l’hora! Ja he arribat a Plaça de Catalunya. És un dia calorós i hauré d’anar ràpid si no vull fer tard. Sona el mòbil i l’agafo, és la Imma que ja ha arribat i segur que està impacient.

-Hola princesa! Ja he agafat taula a la terrassa. On ets?

-Estic arribant. El tren anava amb retard.

-Ah bé! No passa res. No cal que corris o arribaràs acalorada, esbufegant i perdràs part del teu encant.

-No pateixis, que ja estic aquí pujant les escales.

En arribar al jardí, veig que la Imma està asseguda a la taula més ben situada. M’acaba de veure i em dedica un dels seus somriures. M’agrada la Imma quan somriu i posa ulls de nena entremaliada.

-Hola princesa!

-Hola Imma!

-Seu,  ja t’he demanat el teu esmorzar. Estic impacient per conèixer al Jose. Les fotos que he vist m’han deixat tant sorpresa que vull veure’l i comprovar si en persona s’assembla tant al Richard Gere.

-Mira Imma, és allà,  està entrant per la porta.

- Hola José! – dic aixecant-me i donant-li una abraçada i un petó. - Et presento a la meva amiga Imma.

 La cara de la Imma és de pel·lícula, s’ha quedat com petrificada.

-  Imma!

-Ah! Sí... perdó... Hola... perdó, sóc la Imma, la millor amiga de...

-Sí, sí, gairebé és com si et coneixes perquè la Violeta m’ha parlat molt de tú. Et trobes bé?

- respon el José amb veu i cara divertida.

-Oh... sí, sí... perdó. Ets el doble del Richard Gere?

- No, no.  Ni sóc el doble ni soc un clon d’aquest personatge- diu al Jose amb el seu somriure que trencador. -Amor-  “dirigint-se a mi”- ens assentem i esmorzem?  hauré de marxar abans de les deu  perquè tinc una reunió d’accionistes.

- Es clar, seu aquí. Mira ja ve el cambrer a prendre’t nota.

La Imma ja sembla que torna en sí mateixa, ens va mirant a l’un i al altre i finalment obra la boca per dir alguna cosa, però s’ho pensa millor i no diu res, al cap d’uns segons ens diu: “tothom ens mira, que divertit!” Tots tres ens posem a riure.