EL OTOÑO DE LA MENTE: ENCONTAR EL SOL Y VOLVER A ÍTACA

 

EL OTOÑO DE LA MENTE: ENCONTAR EL SOL Y VOLVER A ÍTACA

El regreso de las vacaciones y cómo viajar, conocer gente nueva, mirar hacia dentro, encontrar tu propio sol y experimentar nuevas formas de amar te permite una mirada nueva en este presente, en este otoño. Esas ansias por quemarlo todo, por marcharse y empezar en un lugar nuevo ya no son necesarias: la paz llega si la sabes buscar…

Llega cuando entiendes, por fin, que el viaje más largo no se hace sumando kilómetros, sino realojando los silencios que llevas dentro. Durante mucho tiempo hemos confundido madurar con acumular cicatrices, como si vivir fuera resistir los impactos de una tormenta tras otra. Pero el tiempo, con su rumor lento y constante, nos enseña que la madurez no es la dureza de la piel, sino la capacidad de deshacer los nudos sin desgarrar la cuerda. Curar las heridas exige lo mismo que el otoño exige a la naturaleza: aceptar el vacío, dejar caer lo que ya está muerto y confiar en que la tierra sabe exactamente qué hacer con la desnudez.

Cambiar de opinión ya no se siente como una derrota, sino como el mayor acto e generosidad que podemos tener con nosotras mismas. Significa abrir las ventanas de una habitación que llevaba demasiado tiempo cerrada y permitir que el presente renueve el aire. Antes, la mente necesitaba certezas de hierro para sentirse segura: ahora, en cambio, se agradece la flexibilidad del follaje que sabe inclinarse con el viento sin romperse. El aprendizaje  no consiste en acertarlo todo a la primera, sino en saber mirar atrás con una ternura limpia, despojada de reproches, reconociendo que la persona que cometió aquellos errores solo hacia lo que podía con el mapa que tenía entonces.

Y en medio de este refugio que empieza a consolidarse, la intuición reclama su lugar. Nos susurra, con la voz serena de quien ya no tiene nada que demostrar, que las nuevas formas de amar a veces no consisten en descubrir paisajes inéditos, sino en mirar con ojos nuevos aquello que ya teníamos.

Durante mucho tiempo creímos que el amor, para ser auténtico, tenía que ser una conquista o un horizonte lejano. Tomamos un barco, zarpamos mar adentro y nos dejamos llevar por el canto de las sirenas, convencidas de que el tesoro más valioso se escondía detrás del viaje más inhóspito. Dimos la espalda al puerto encendidas por el ansia de buscar fuera lo que no sabíamos encontrar dentro, confundiendo el vértigo de la huida con la verdad del afecto. Hemos tenido que navegar muchos océanos y conocer a mucha gente nueva y no tan nueva para entender que aquellos cantos solo eran  el reflejo de nuestro propio estruendo vacío; nos hacía falta la distancia de las olas y la furia de la tormenta.

Revalorizar los viejos amores no es un acto de nostalgia, sino de justicia poética con nuestro pasado. Es darse cuenta, con una lucidez que solo otorga el tiempo, que aquel amor que dejamos perder – o que  no supimos – ver era precisamente el refugio que necesitábamos. El mapa que teníamos entonces estaba lleno de líneas difuminadas; hacía falta alejarnos para valorar la calidez de la arena que habíamos pisado.

Hoy, en este presente de otoño, la intuición nos hace girar la mirada atrás sin reproches, solo con agradecimiento. Se da cuenta  de que el tesoro ya lo habíamos tenido entre las manos. Y tal vez la forma más madura de amar ahora  sea precisamente esta: tener la valentía de cambiar de opinión, de deshacer el camino marinero y volver a casa, no como quien se somete, sino como quien por fin entiende que la paz no se encuentra en el exotismo de la lejanía, ni bajo el hechizo de unos brazos que en realidad eran una trampa, sino en la certeza de redescubrir el mismo sol en los ojos de siempre.

EL TEMPS PERMET CANVIAR D’OPINIÓ

 

L'aprenentatge i el temps ens permet canviar d'opinió, curar ferides i madurar. 

El temps ens ensenya i la intuïció ens parla si sabem escoltar.

El retorn de les vacances, viatjar, conèixer gent nova, mirar-te dins, trobar el teu propi sol, experimentar noves formes d'estimar, et permet una mirada nova en aquest present, en aquesta tardor. Aquells desficis per cremar-ho tot, per marxar i començar en un lloc nou ja no són necessaris; la pau arriba si la saps buscar...

Arriba quan entens, per fi, que el viatge més llarg no es fa sumant quilòmetres, sinó re allotjant els silencis que portes a dins. Durant molt de temps hem confós madurar amb acumular cicatrius, com si viure fos resistir els impactes d'una tempesta rere l'altra. Però el temps, amb la seva fressa lenta i constant, ens ensenya que la maduresa no és la duresa de la pell, sinó la capacitat de desfer els nusos sense trencar la corda. Curar les ferides demana el mateix que demana la tardor a la natura: acceptar el buit, deixar caure el que ja està mort i confiar que la terra sap exactament què fer amb la nuesa.

Canviar d'opinió ja no se sent com una derrota, sinó com l'acte de generositat més gran que podem tenir amb nosaltres mateixos. Significa obrir les finestres d'una habitació que feia massa temps que estava tancada i permetre que el present hi canviï l'aire. Abans, la ment necessitava certeses de ferro per sentir-se segura; ara, en canvi, s'agraeix la flexibilitat del fullatge que sap inclinar-se amb el vent sense trencar-se.

 L'aprenentatge no consisteix a encertar-ho tot a la primera, sinó a saber mirar enrere amb una tendresa neta, despullada de retrets, reconeixent que la persona que va cometre aquells errors només feia el que podia amb el mapa que tenia aleshores. I enmig d'aquest recer que comença a consolidar-se, la intuïció reclama el seu lloc. Ella no crida, no utilitza els imperatius de la por ni els ultimàtums de l'ego. La intuïció parla amb la veu tranquil·la de qui ja sap com acaba la història. És aquell batec subtil que et diu on t'has de quedar i de quines converses t'has d'allunyar sense necessitat de donar explicacions. Escoltar-la requereix baixar el volum del soroll exterior, d'aquest món que ens vol hiperactius i en alerta constant, per sintonitzar amb una freqüència més profunda i ancestral.

En aquest nou present, el sol ja no es busca a fora com un far desesperat enmig de la foscor. El sol és una brasa interna que s'alimenta de les petites certeses: saber qui ets quan ningú et mira, triar la calma abans que la raó i comprendre que estimar, en qualsevol de les seves noves formes, ja no és posseir ni salvar ningú, sinó acompanyar des de la pròpia llibertat. La tardor ja no és el preludi de l'hivern, sinó l'estació on tot l'après comença. 

Les noves formes d'estimar ja no neixen de la carència, sinó de la plenitud compartida. Són l'art de trobar el propi sol —aquest centre de gravetat que hem descobert en mirar-nos endins— i permetre que algú altre s'hi escalfi, sense necessitat de posseir la seva llum ni de demanar-li que ens salvi de les nostres pròpies ombres. Experimentar aquestes noves geometries de l'afecte significa entendre que estimar és, per sobre de tot, un acte d'espai. Ja no es tracta de lligar curt, sinó d'oferir un cel obert on l'altre pugui volar i, tot i així, triï tornar a la mateixa branca. És el vincle que neix de viatjar i conèixer gent nova, de comprendre que hi ha tantes maneres d'habitar el món com mirades en el present, i que cap d'elles ens ha de completar, perquè ja estem complerts.

Avui, l'amor ja no és un pacte de sang ni una tempesta que ho capgira tot. És la complicitat de dos silencis re allotjats que seuen de la mà a veure caure les fulles, sabent que la nuesa no fa por quan s'ha après a estimar des de la llibertat, la tendresa neta i la pau retrobada

.                     

ENTENENT LA DONA NARCISISTA ENCOBERTA

 Entenent la dona narcisista encoberta

La dona narcisista actua diferent a l'home narcisista, el seu narcisisme costa molt detectar-lo.

I, és molt més destructiva que l'home narcisista.

I això és per la forma que opera el dany, una forma subtil i invisible. No ataca des de l'arrogància oberta, no sol cridar i no imposa des de la força.

No necessita mostrar-se dominant, el seu poder està en la màscara de bondat, de fragilitat, de víctima, de sacrifici que la converteix pràcticament en indetectable durant anys, tant per la víctima com per l'entorn.

L'home narcisista sol buscar admiració pel seu èxit o estatus o superioritat. La narcisista encoberta busca validació a través del fals altruisme, la falsa humilitat i l'aparent sacrifici. 

Dóna però tard o d'hora cobra, ajuda però genera deute emocional, es mostra bona, però exigeix lleialtat absoluta i ho fa d'una forma tant subtil que la víctima no es dona compte que està essent manipulada i creu que és una ingrata, egoista o cruel.

La dona narcisista encoberta s'ho justifica tot i fa sentir a la seva parella la dolenta de la pel·lícula donant la volta a tota la situació.

Una de les armes més devastadores d'aquest perfil és la victimització.

La narcisista encoberta és presenta davant el món com la víctima de tot i de tots, especialment de les seves parelles, o dels seus fills. Això li permet reclutar aliats, que ataquen, qüestionen i desacrediten a la víctima en el seu nom. El resultat pot convertir-se en un aïllament brutal, ja què la víctima no només pateix l'abús en la intimitat, sinó que a més a més perd credibilitat social, ningú la creu, ningú veu el que li passa, perquè cóm potser dolenta algú tant bona persona, tant sacrificada i tant fràgil, algú que va de víctima quan li convé.

A diferència de l'abús masculí que moltes vegades és molt més directe, més visible, inclús físic, l'abús de la dona narcisista encoberta, és psicològic, pervers i net. 

No deixa marques al cos però si destrueix la ment.

És un abús que es disfressa d'amor. Frases com: "Ets l'amor de la meva vida" "t'estimo amb tota l'ànima" "no em deixis mai" "ningú t'ha estimat ni t'estimarà mai com jo t'estimo" "si em deixes em destruiràs" frases sentenciadores que les diu per coaccionar a la parella.

Ès un abús que es pot negar fàcilment perquè es disfressa d'amor, de preocupació, de cuidados. D'estar sempre pendent.  Exigeix devoció eterna i asfixia emocionalment per uns sacrificis que no acaben mai de saldar-se.

La víctima viu en una dissonància cognitiva extrema. 

Fora de casa veu una persona bona, sensible, entregada, però en la intimitat detecta manipulació, menyspreu, culpa, control, exigència, retrets  i càstig emocional.

Això fa que costi molt que la víctima detecti que està essent abusada. Algunes víctimes no ho arriben a detectar mai i creuen que son elles les dolentes acabant dubtant de la seva pròpia cordura i creient que el problema son elles.

 I, poc a poc es va produint una destrucció lenta de la identitat i del criteri propi de la víctima.

La narcisista encoberta redefineix què és l'amor, què és normal, què és correcte, fins que la víctima perd la seva autonomia emocional i mental. L'aïllament arriba embolicat de bones intencions: "jo et protegeixo" , "els altres no et volen bé", "aquest familiar teu no li caic bé però m'esforçaré en ser amable perquè t'estimo" "comte que et tenen enveja, jo sóc l'única que està amb tu".

I quan la víctima intenta sortir  de tot això no té un dol normal, té una sensació de buit, d'anestèsia emocional, d'haver desaparegut poc a poc per dins. 

Si ho comparem amb l'abús del narcisista obert que és una explosió que fa mal, deixa ferides visibles que permeten assenyalar al responsable, veiem que la narcisista encoberta el seu abús és com un gas inodor, no es veu, no s'olora, al començament sembla que tot està bé, però poc a poc va asfixiant a la víctima, fins que un dia la víctima se n'adona que no pot respirar i a vegades ja està massa dèbil per sortir-ne ella sola.

I compte, perquè és una forma de violència psicològica que està invisibilitzada i s'ha de contemplar tant com la violència del narcisista més visible. Son dues formes diferents de narcisisme, no es justifica ni l'abús masculí, ni s'ataca el feminisme.

Precisament en les consultes psicològiques  hem tractat a víctimes dels dos tipus de narcisisme, obert i encobert. I, actualment estem portant un equip de Psicòlegs  un estudi sobre les víctimes dels dos tipus de narcisisme.

El que és important és posar nom a una forma de violència psicològica que està invisibilitzada precisament perquè s'amaga darrera d'estereotips socials molt arraigats.

Entendre això és moltes vegades, l'argument que li falta a una persona per deixar de justificar-se i culpar-se i començar a protegir-se.