LA GRAFOLOGIA: CIÈNCIA DE L’ÀNALISI DE L’ESCRIPTURA
Científic versus
pseudocientífic.
Hi ha dos tipus de ciència: les ciències naturals i les ciències mentals,
morals o espirituals. Aquesta diferenciació porta més temps reconeguda als
països de parla germana, però fora del cercle alemany a vegades se la ignora, a
vegades es nega. És la eterna lluita entre raó/ ment que Descartes ens va ficar
a tota la humanitat i que encara no hem resolt. Aquest dualisme antropològic de
cos i ment, racionalisme/idealisme, aquest llegat que, a hores d’ara, ha
arribat a un punt mort cartesià, creant paradoxalment un caos intel·lectual a causa
dels plantejaments de les relacions de la ment amb el cervell...
Bé, les ciències naturals s’ocupen dels fenòmens repetitius de la
naturalesa. En un estudi d’aquest tipus, es sotmet a un nombre finit de
variables, és a dir, a un anàlisi quantificable, un fenomen natural. En física,
per exemple, es pot predir amb absoluta certesa les reaccions de l’aigua al
refredar-se entre la temperatura de
quatre centígrads i cero, sempre que les condicions de pressió es mantinguin constants.
En Psicologia resultaria impossible fer
unes prediccions d’aquest tipus.
La ment no és naturalesa i, per tant, el seu estudi no es pot abordar amb
la metodologia pròpia de les ciències naturals. Les ciències naturals son
estudis de les parts, mentre que les ciències psicològiques son estudis del tot Geist i, Geist
s’ha de considerar com un agregat o la suma de les seves parts. Per tant,
qualsevol investigació experimental o estadística de la Geist (el tot, la
totalitat) és un error intel·lectual, ja que revela una incomprensió bàsica del
tema a estudiar. I, qualsevol estudiós de Psicologia ( o ciències afins) que
insisteixi en practicar i aplicar només
les tècniques que s’apliquen a les ciències naturals haurà de limitar-se a la
Neurofisiologia i a la anatomia.
L’estudi de la ment, de l’esperit, de l’ànima etc. es basa essencialment en
la capacitat de veure el significat, l’estructura i la configuració del mon
dels fenòmens, és a dir, en l’habilitat per a copsar les coses simbòliques que en formen part.
Així, abans de començar per estudiar les parts, s’ha d’entendre i estudiar el
tot. Tal i com va dir Klages, es pot descompondre el tot / la totalitat, en les
seves parts, però compondre el tot/ la totalitat en les seves parts, resulta impossible,
a no ser, que s’hagi extret ja de la totalitat la idea que s’ha de seguir en el
procés de composició.
Un cop arribats a aquest punt, no volem treure importància ni crear oposició
als esforços dels experimentadors
psicològics i grafològics que dediquen hores a l’estudi de detalls
físics tals com la pressió muscular, l’espessor de la tinta, la superfície del
paper, etc. Aquests estudis son aportacions molt valuoses a un enfocament de la Psicologia, de la manera
d’escriure que és propi de les ciències naturals, però que constitueix una
fal·làcia donar per fet que puguin arribar a resoldre mai els problemes de la
Grafologia, ja que són precisament els
seus mètodes els que ho impedeixen.
L’acte d’escriure constitueix una expressió simbòlica del Geist, de la
totalitat, Per tant, o bé les lleis relatives a aquesta expressió són vàlides o
no ho son., si no ho són, tant la teoria com la pràctica de la Grafologia seria
una ximpleria. I si aquestes lleis son vàlides, cap investigació fragmentaria i
parcial podrà reafirmar o contradir significativament l’estudi de l’escriptura
com gest expressiu de un tot/totalitat. Per exemple, quan l’instrument
d’escriptura es desplaça cap la zona superior del paper, ho fa impulsat per
l’activitat muscular dels muscles extensors, quan l’instrument es desplaça cap
la zona inferior del paper, ho fa impulsat pels flexors. Però una
preferència de la zona superior
simbolitza una conducta idealista i no sotmesa als instints, mentre que una preferència
per la zona inferior simbolitza una
conducta materialista i sotmesa als instints, no idealista. Estem per
descomptat, d’acord en què no podria haver zona superior o inferior en
l’escriptura sense la coordinació de les activitats musculars flexores i
extensores, impulsades elles mateixes per activitats neuroendocrines. Però
aquestes activitats neurofisiològiques i musculars simplement son les
expressions somàtiques i naturals de la
“psique” que és la Geist, el tot/totalitat. Negar aquest extrem seria negar tots els comportaments humans i
tampoc es podria explicar a traves de la
teoria del paral·lelisme psicofísic, ja que no es tracta d’un cas de
paral·lelisme de de fenòmens independents.
Pel que fa a la Grafologia, el
què reflecteix l’activitat particular d’una ment individual és sempre la
proporció de tensió entre dos factors oposats. El que s’ha d’observar e
interpretar és la petita oscil·lació entre la dreta i l’esquerra, a dalt i a
baix, entre tensió i relaxació i tota la resta de polaritats, ja que en la
nostra manera d’escriure es reflecteix amb tota fidelitat les nostres
tendències i direccions contradictòries que emprenem a la vida. En qualsevol
moment, lloc o circumstàncies, nosaltres som bons i dolents, egoistes i altruistes, egocèntrics
o interesats pels altres, optimistes o pessimistes, decidits o irresoluts,
confiats o espantats, segurs o atemorits. I no som mai els mateixos, variem d’un
dia al altre, variem també dia a dia, d’hora a hora, algunes vegades de minut a
minut, ja que anem per la vida “donant voltes”, amb pensaments i emocions que van fluctuant, lligades a
convencionalismes, desitjos de llibertat, esperances, desesperances, de tal
manera que la nostra escriptura està sotmesa a continus canvis com nosaltres
mateixos, però sense deixar de ser nosaltres, sense que la lletra deixi de ser
la nostra lletra, perquè totes aquestes experiències que vivim no alteren
l’estructura fonamental del nostre caràcter i temperament, tot i poden
impulsar-nos en una nova direcció i estimular un desenvolupament o una evolució
determinades dins de les nostres possibilitats innates.
Així, doncs, els canvis sobtats en la nostra escriptura
no transformen la seva estructura
fonamental. Es produeixen canvis i, degut això la nostra forma
d’escriure es variable. Però el grafòleg expert es capaç de passar revista a
les diferents etapes del desenvolupament infantil i de l’adolescència, de
seguir els avenços d’un pacient sotmès a la psicoteràpia, o bé d’observar els
efectes d’una nova professió o d’un matrimoni desgraciat, s’ha de reconèixer que
la nostra escriptura no registra sempre de forma immediata tots el canvis de
les nostres actituds a la vida. Això pot donar-se al fet de què determinats
canvis es van produint lentament, de què en seguim aferrant als moviments
habituals d’escriure i intentem ocultar conscientment o inconscientment, el
canvi del nostre punt de vista actual o de la nostra nova actitud. En la forma
d’escriure influeixen nombrosos factors i no entra prendre en consideració tots
aquests factors en qualsevol mostra aïllada d’escriptura.
Però, no importa si, per exemple, una persona disfressa
la seva forma d’escriure, conscient o inconscientment. S'ha vist experimentalment
quines son les característiques que
resulten fàcils de modificar i quines no. Els esforços arbitraris per a transformar
una escriptura pot enganyar a un principiant, però no ho aconseguirà amb un
grafòleg expert que coneix tots els trucs relatius a disfressar de manera
conscient o inconscient la forma habitual d’escriure.
Tots nosaltres diferim en la nostra capacitat d’expressar
els nostres pensaments i sentiments. La constitució física, el temperament o
tota l’estructura endocrina així com la nostra educació, determinen les nostres
modalitats d’expressió. D’acord amb tot això, algunes formes d’escriure
resulten molt més significatives que d’altres. Però per estrany que sembli, com
pot observar-se en les reaccions a la vida quotidiana, la riquesa o pobresa
expressiva d’un individu no està sempre d’acord amb el seu patró real de
conducta. Les expressions de la cara i els gest poden controlar-se i
entrenar-se fàcilment, però la forma d’escriure revela irremissiblement totes
les combinacions i contradiccions de les nostres activitats mentals. Hem de
dir, no obstant, que no existeix ni un sol tret del caràcter que es reveli a través d’una característica
aïllada de l’escriptura. Al contrari, una avaluació rígida de determinats
signes escripturals pot conduir a fal·làcies.
això revel.la el perill i la inutilitat de consultar texts grafològics basats
en signes fixes. No podem jutjar una característica aïllada i aplicar-la de
manera general a una personalitat considerada globalment. No hi cap resoldre
sobre una base tan simple las contradiccions internes del organisme humà i de
la polaritat d’una unitat tan complexa com la ment/cos. En la unicitat de
l’individu només s’integrarà la combinació i interconnexió de totes les
característiques d’una determinada manera d’escriure. I, com que aquesta
unicitat està condicionada por innumerables factors, es dedueix que totes
aquestes forces i tendències contraposades no poden trobar-se expressades en
una o dues característiques o trets aïllats. Per exemple, entre aquestes forces
i tendències contraposades es troben la disposició i el comportament de
cromosomes i de els gens, la determinació pel sexe, el funcionament endocrí, la
constitució i funcionament dels sistemes simpàtics i parasimpàtics, tot unit a
factors tals com el clima, la cultura, les tradicions, les relacions socials i
l’educació. Per totes aquestes raons, l’anàlisi
grafològic és una disciplina basada també en la intuïció, es a dir, en
una comprensió immediata per part del grafòleg de l’escriptura com a totalitat.
Molta gent formula objeccions a la utilització de la
intuïció, per és la intuïció la que ens permet anar més enllà de la aparença de
la vida i experimentar d’aquesta manera la seva essència. A través de la raó
mantenim la nostra cordura i prosseguim les nostres activitats quotidianes,
pensant matemàticament en termes de temps passat, present i futur. Però no existeix
només el passat, el present o el futur, ens trobem també en un contínuum
d’espai-temps. Si ho neguem equivaldria a intentar entendre una pel·lícula parant el projector i estudiant el film
imatge a imatge i no seria el mateix, ja que el significat d’una pel·lícula va lligat al seu moviment. De la mateixa
manera que el Geist (el tot) només es pot entendre com una globalitat
mitjançant l’acte intuïtiu que dóna lloc a una intuïció.
S’ha de dir també, ja resumint, que la grafologia es la ciència
que s’ocupa de l’anàlisi i la interpretació de l’escriptura, des de el punt de
vista neurològic, aquesta es una manifestació del funcionament del cervell i la
mà és l’extremitat que utilitzem normalment per a escriure i des del punt de
vista caracterològic, constitueix una manifestació del funcionament psíquic. És
doncs, una ciència, ja que compta amb un conjunt de coneixements organitzats
derivats del descobriment comprovats dins el seu camp, però també ho és en el
sentit que els descobriments comprovats constitueixen la base par l’anàlisi de l’escriptura.
Degut a l’element inherent a tota interpretació, la grafologia no es una
ciència exacta en el sentit en que por ser-ho la física, però ha de recordar-se
que la ciència no es limita a les àrees del coneixement que es poden
interpretar només mitjançant mètodes purament objectius que implicant una
medició exacta. A més, per aconseguir un tot complert i viu s’ha de sintetitzar
els descobriments de caràcter analític, i aquesta tasca creativa equival
necessàriament a un art. No obstant, la anàlisis i la síntesis no son dos
processos mentals separats ni en termes de funcionament ni en termes de seqüència
temporal, sinó mes bé són els dos pols o aspectes de tota conceptualització.
Així, doncs, de tota aquesta exposició ja haureu deduït
que el grafòleg expert hauria de comptar amb coneixements de psicologia
general, així com coneixements
especialitzats de psicologia profunda i caracterologia, disposar a més,
d’una amplia formació cultural que
abastés les ciències naturals, les ciències socials i les humanitats.
Les bases de la grafologia poden reduir-se a trets i corbes
que s’expressen sobre el pla vertical o horitzontal i observar les subtils
diferencies de pressió. Cada tret i cada corba, segons el pla en que es troba, constitueix
una expressió del jo cap a tu.
Amb un sol cop d’ull a una escriptura, el grafòleg
expert, es fa una idea immediata de tota ella. Ha superat ja l’etapa de la
lectura conscient de l’escriptura i es dedica únicament a la interpretació que
es deriva de l’anàlisi i síntesis inconscient i del nombre incomptable de
polaritats psíquiques.
Però tothom posseeix una certa intuïció i, a mesura que
l’estudiant de grafologia vagi adquirint experiència comparant i contrastant
mostres d’escriptura a la llum de la teoria grafològica, anirà desenvolupant
els seus poders o capacitats intuïtives.
LA GRAFOLOGIA. La grafologia permet a través de la seva tècnica conèixer
en profunditat la personalitat d’un subjecte per mitjà de l’estudi psicològic
dels grafismes normals i patològics de l’escriptura manuscrita i cursiva de la
persona analitzada.
La Grafologia és acceptada com a ciència en l’actualitat degut als seus
èxits, als seus coneixements
sistemàtics, la seva metodologia rigorosa, els tractaments estadístics refinats
i la seriositat conceptual.
La relació entre escriptura i cervell i la seva funcionalitat, l’escriptura
és la fotografia dels moviments cerebrals i que a l’escriure es fixen en el
paper aquest gest intern. La ciència grafològica investiga l’escriptura tenint
en compte que aquesta escriptura és la
suma de gests gràfics que surten del cervell. Hi ha una dinàmica i estreta
relació entre el cervell i els gests. Quan es realitzen els moviments
voluntaris i els involuntaris, en el moment de l’escriptura, tots els músculs
executen l’ordre que a través del sistema nerviós imparteix el cervell.
L’escriptura que en resulta revela les tendències conscients i inconscients que
hi ha en la psique de la persona que escriu. La ciència Grafològica pren
l’escriptura com un tot i d’aquesta manera interpreta passant al conscient el
significat inconscient dels grafismes de qui escriu, revelant així, les
característiques elementals del psiquisme humà.
Per a la Ciència Grafològica, el grafoanálisis és una disciplina bassada en
la interpretació de factors escripturals tals com la inclinació, direcció, forma,
dimensió, velocitat, pressió, continuïtat i ordre, dins aquest últim, es troben
la disposició, la distribució, i la proporció.
En la grafologia, qualsevol accident gràfic com ara la invasió de zones,
tremolors, taques, ratllades o esmenes, fractures de lletres, punts fora de
lloc, retocs de lletres, majúscules sobrealçades, lletres inacabades, etc. Tots
ells, son elements que ens donen la clau per determinar el conflicte intern
d’aquest acte fallit en l’escriptura.
BRANQUES DE LA GRAFOLOGIA
GRAFOLOGIA FISIOLOGICA. Part més física relacionada amb els moviments
gràfics d’origen cerebral. (Grafologia mèdica o GRAFOPATOLOGIA , on el metge
pot orientar-se en el diagnòstic i seguiment
d’algunes malalties o alteracions de la salut.
GRAFOPSICOLOGIA. estudia la personalitat de l’individu a través de la seva
grafia i abasta des de les tipologies caracterològiques, psicoanalítiques
i les patologies mentals.
PAIDOGRAFIA estudi de l’etapa infantil evolutiva.
GRAFOLOGIA JUDICIAL. Compren des l’anàlisi de les característiques de valor
criminològic en l’escriptura fins l’especialitat de Perícia cal·ligràfica, on
es busca la identificació de l’autoria dels grafismes.
GRAFOLOGIA en RRHH. Orientació i selecció de personal, valoració de
càrrecs, lideratge, promoció.
GRAFOMETRIA: aplica l’estadística a las valoracions dels signes per obtenir
una objectivitat tècnica en les classificacions.
GRAFOLOGIA EMOCIONAL. No és una especialitat pura ja que depèn tant d’allò
escrit com de la mateixa escriptura. Es detecten emocions pel contingut.
GRAFONOMIA: Camp interdisciplinari que consisteix en l’anàlisi científic
del procés de l’escriptura manual.
GRAFOTERAPIA: Branca de la Grafologia que tracta de modificar determinades
conductes a través de modificar i corregir alguns trets de l’escriptura. En
nens s’aplica la Reeducació escriptural.
[2]
Fal·làcia: Engany, frau o mentida.
Dins de la lògica son raonaments on l’argumentació es una mentida.
