VACIANDO NUESTRA MOCHILA EMOCIONAL

 

“El arte de vivir implica saber cuando aferrarse y cuando dejar ir”.  Havelock Ellis

 


La metáfora de la mochila cargada a nuestra espalda  alude al significado de un peso subjetivo derivado de la carga emocional y también, por qué no, material.

Estas cargas suelen tener caras, tamaños y significados muy diferentes. Algunas pueden expresarse en forma de conflictos no resueltos, otras a través de heridas mal curadas, etcétera. Lo importante en este caso es que dichas experiencias repercuten en nuestro estado de ánimo y en nuestro modo de enfrentarnos al día a día.

En el mundo actual, la sobrecarga parece ser algo natural, algo con lo que nacemos y debemos aprender a vivir sin dar muestra de disgusto por ello. La necesidad del ahora, de la inmediatez o del nunca, nos tiraniza convirtiéndonos en esclavos de nuestros propios pasos. Resulta curioso como a través del caminar tomamos conciencia de nuestra lentitud al andar y es justo allí, en ese punto muerto, donde tomamos conciencia de que algo nos está arrastrando sin dejarnos avanzar.

A veces ese algo puede ser una persona, una relación tóxica, puede ser también un sentimiento mal gestionado como la culpa, una emoción enquistada con la que no conectamos del todo o por qué no, una falta de autoestima y autoconocimiento. Todas estas experiencias, nos tiñen y transforman, configurando parte de nuestra historia; sin embargo a estas alturas del viaje lo realmente importante es aprender a resolver la siguiente pregunta.

Llevar a cuestas nuestra mochila emocional sin sacar de vez en cuando lo que llevamos dentro genera heridas emocionales que son importantes sanar.

¿Cómo podemos vaciar?

Desde la perspectiva terapéutica, resulta realmente importante que las personas aprendamos a vaciar nuestra propia mochila y así poder proseguir con nuestro viaje sin dañarnos a nosotros mismos y haciendo más confortable nuestra experiencia de vida.

Por complicado que resulte, es importante hacer hueco a nuevas experiencias, que oxigenen nuestra mochila y rompan con anclajes ya pasados y trillados. Durante este proceso de soltar, deberemos dejar ciertos pesos en nuestro camino y será muy habitual a medida que vayamos avanzando que volvamos la vista atrás por la simple inercia de recuperar aquello que tanto tiempo nos acompañó durante nuestro proceso de crecimiento. Pero creedme, esta intención de volver recoger lo que quedó a atrás no es más que vértigo ante lo desconocido, a la incertidumbre y a lo que sucederá.

El acto de vaciar implica un acto de consciencia, de reflexión, de escucha y de reparación, a través de la cual, atendemos a nuestros pesos sin perder las ganas de seguir adelante ni dejar el presente en manos del pasado, ya que soltar no es un simple adiós, más bien un agradecimiento por lo aprendido y por lo que sucedió.

Descarga tu mochila emocional.

Cada uno de nosotros soporta en su espalda el peso de las situaciones vividas en forma de mochila emocional. Su contenido son recuerdos y experiencias de diferentes tamaños que de alguna manera no hemos soltado y quedan reflejados en nuestra piel.

Si no aprendemos a vaciar nuestra mochila de las experiencias tóxicas y negativas, cuanto más tiempo pase, más cargada estará y mayor peso tendremos que soportar, repercutiendo en nuestro estado de ánimo y en nuestras futuras elaciones.

No es lo mismo avanzar con heridas emocionales que se abren y duelen que con heridas que hayan sido sanadas y nos han proporcionado una oportunidad de aprendizaje.

El fantasma de la culpa, la sensación de traición o abandono, las voces críticas, los vacíos de las ausencias o la carga de la frustración conforman entre otras cosas ese peso que nos hace caminar despacio y nos impide disfrutar con plenitud. Son experiencias que nos tiñen y transforman y que configuran parte de nuestra historia. Pero, ¿cómo vaciarnos de ello si llega un momento en el que forma parte de nosotros?

Revisa tu mochila y reflexiona sobre lo que llevas dentro, tanto lo que hayas incorporado tú como lo que hayan depositado otras personas. Tómate tu tiempo. Aunque no puedas verlo, está presente en tu día a día. Ten en cuenta que muchas de tus reacciones tienen que ver con el peso que soportas; para aliviarlo tendrás que aprender a diferenciar entre lo que te ayuda y lo que no. Llevar tu mochila a rebosar es un lastre para cualquier avance que pretendas hacer.

No dejes que tu mochila se sobrecargue hasta llegar al punto de que no puedas casi moverte y la vida, en general, te pese. No pierdas las ganas de seguir adelante ni dejes tu presente a manos del pasado. Tampoco te obsesiones con olvidar, porque el olvido no es amigo de la intención.

Por incómodo y complicado que resulte tienes que sacar lo que llevas dentro, para aprender a crecer con ello en lugar de anclarte. El primer paso consiste en reconocer qué provoca nuestro peso y aceptarlo.

Puede que incluso te inunde un sentimiento de identidad y de apego que te impida, en un principio, deshacerte del peso que conforma tu mochila emocional. Ese vértigo es el miedo enmascarado, fruto de la rutina, te has acostumbrado tanto a esas heridas que si faltan parece que no eres nadie y se origina un vacío. Pero créeme, solo es el temor a la incertidumbre y a lo desconocido: el temor a soltar.

Aprende a vaciarla soltando todo aquello que te tiene preso del pasado y te agota. Acepta tus errores, identifica y conoce tus emociones, dale alas a tus sueños, descubre tus fortalezas, valórate y sobre todo, aprende que crecer es aceptar lo que te pasa y no luchar contra ello.Encuentra una enseñanza en tus vivencias. Recuerda que a veces soltar no es un simple adiós sino un agradecimiento por lo aprendido para seguir avanzando con más sabiduría.

¿Cómo evitar que tu mochila emocional dañe tus relaciones?

Por supuesto cada experiencia vivida nos deja una huella de una u otra manera, tenemos marcas en la piel, pero lo importante y lo que provocará la diferencia es qué hacemos con ellas, las podemos usar para crecer o para justificar lo que no sabemos afrontar y gestionar. En consulta veo, en muchos momentos, cómo una parte de la pareja justifica y defiende sus conductas disfuncionales con los traumas y malas vivencias del pasado, por ejemplo, soy inseguro y te controlo porque en mi pasado me han engañado. No debería ser así, esto lo que muestra es que no se ha hecho un proceso emocional ni la gestión necesaria para pasar del trauma al aprendizaje.

Lo primero que recomiendo a la parte de la pareja que lleve la carga emocional es que revise la mochila y reflexione sobre lo que lleva dentro, aunque no lo creamos gran parte de las reacciones y del estado emocional del día a día tiene que ver con lo que soportamos a nivel emocional. Por incómodo y complicado que resulte se debe analizar qué hay dentro y aprender a aceptarlo, ese es el primer paso, pero hacen falta dos más.

El segundo es aprender a vaciar la mochila soltando todo el peso del pasado, aceptar los errores, identificar las emociones y buscar el camino para resolverlas, muchas veces hace falta un apoyo externo para superar las vivencias negativas, un psicólogo.

Y el tercer paso es compartirlas con la persona que te acompaña, tu pareja. Ésta también tiene derecho a ser consciente de lo que puede afectar y/o condicionar la relación. No acostumbramos a tener presente que el pasado y el cómo lo tengamos ubicado afecta el ahora.

Pero es importante también el papel que adopte la pareja, puede ser un apoyo, sí,  pero no debe encargarse ni responsabilizarse de ello porque ahí empieza la toxicidad. Cuando la pareja coge el trabajo emocional del otro, se hace responsable y asume un papel de educador, maestro o psicólogo que no le toca, genera una dinámica disfuncional en la relación.

En definitiva se trata de soltar y eso nos cuesta. A veces, ciertamente las circunstancias que no elegimos no nos ayudan a soltar lo que nos daña. Sin embargo, podemos tratar de asumir ciertas incomodidades sin caer en sufrimientos añadidos. Y para ello deberemos elegir dónde colocar nuestra mirada, darnos otras explicaciones. Esto significa, hacerse nuevas preguntas, fijarnos en nuevos detalles y cambiar algunos hábitos. Cuánto más vacía esté la mochila más fácil resultará. Otro elemento importante que nos impide soltar lo que nos daña es empecinarnos en que algo salga tal como lo habíamos planeado, que encaje en nuestros esquemas de la forma que lo habíamos imaginado. Entre lo que imaginamos y lo que sucede existe un gran abanico de posibilidades. 

La vida, es pues, un continuo flujo de cosas, relaciones y situaciones. Todo va y viene en una constante oportunidad de mejorar y prosperar. Si queremos tener una vida más rica y próspera con nuevas oportunidades debemos crear espacio en nuestro corazón y en nuestra mente, limpiando y sanando para que lleguen esos cambios deseados y también para pasar página, cerrar círculos o terminar etapas. Eso nos va a permitir, si lo hacemos bien, terminar con viejas creencias del pasado. Solo una actitud más abierta, amorosa y más lúcida hacia nosotros mismos, puede ayudarnos a identificar lo que ya no nos sirve. Elegir darnos tiempo en lugar de criticar, juzgar o exigirnos siempre, es la única forma de realizar verdaderos cambios en nuestra vida. Nos convertimos en lo que pensamos y hacemos . La impaciencia y el perfeccionismo solo crean obstáculos y sensaciones desagradables de que una no vale y de que algo nunca llegará, dándo así razón al pasado.  Aferrarse así al pasado por miedo  a no saber quien somos sin la mirada o la aprobación del otro o por temos a tener que reconstruir-se sin otro modelo que el nuestro despues de habernos abandonado tanto tiempo, es ponerse piedras en el camino impidiendo que el flujo natural de todo lo bueno fluya y podamos vivienciarlo. Es una forma de estancarnos, bloquearnos e impedir que lo que más nos llena y hace felices se pueda producir. 

Vamos pues, por todas esas razones y otras muchas a descargar nuestra mochila. 





Fuentes: La mente es maravillosa. Taller de Psicologia de la vida cotidiana. Foto: Gabinete Psicologico Puente

PSICOTERAPIA: RECUPERANT-NOS DESPRÉS D’UNA RUPTURA

 


Passa que a vegades prenem la decisió més dolorosa que es presenta en una relació de parella i es acabar la relació quan ens adonem que no n’hi ha prou amb l’amor que sentim. Estem amb la persona que creiem que és l’adequada, ens atrau, la seguim estimant, no hi ha res imperdonable, però sabem en el fons que no podem seguir amb ella. Aquesta veu interior, intuïció, sisè sentit, diguem-li com vulguem, ens està empenyent a acabar la relació i seguir la nostra vida sense aquesta persona.

Els dubtes i les pors son tant difícils de superar que el dolor en ocasions es torna gairebé físic. Per què allunyar-te de la persona que encara estimes va en contra de la naturalesa sentimental. A vegades el que passa es que el projecte vital i de futur no coincideix amb el de la persona, els fills, la família, el treball,  tot allò que hem construït i és vital per nosaltres no coincideixen i sabem que el que necessitem no ho trobarem amb aquesta persona. I, no ens queda altra sortida que la ruptura; és aquí quan ens adonem que l’amor és important però no sempre és suficient.

Això, evidentment no passa de sobte. Hi ha una dinàmica que fa que les coses vagin canviant dins la parella, discussions, malestar, desencontres, ruptures i reconciliacions, patiments... i, arriba un moment que la situació es fa insostenible per la parella, no s’aconsegueix ser feliç. És en aquest precís moment quan te n’adones d’allò inevitable i no queda una altra sortida que reunir tota la valentia de la que ets capaç per allunyar-te’n, trobar-te a tu mateix i començar la nova vida que t’espera per oferir-te allò que necessites.

Un apunt: és completament normal i sempre passa, després d’un trencament de parella, que ens vingui una “baixada” que inclou: nostàlgia, dolor i dubtes. La clau està en com viure aquest distanciament i sostenir aquestes emocions. El distanciament ha de ser total i les emocions doloroses s’han de travessar per tal que desapareixen. Per exemple, la ràbia la sentim molt intensa al principi però després amb el distanciament es va diluint. Amb les altres emocions passa el mateix. I quan dic distanciament, em refereixo tant el físic com l’emocional.

Hi ha quatre aspectes en la que molts professionals de la psicologia estem d’acord: Voler canviar la relació per amistat. Idealitzar la relació. Deixar-se portar pel ressentiment i la ràbia i reconèixer que l’amor per sí mateix no es suficient.

DESCONEXIÓ. Quan trenquem una relació surt allò de: “Sempre podem ser amics”. Doncs, no; sobretot al començament quan la ferida es molt dolorosa. En aquests moments l’única cosa que necessitem és cuidar-nos a nosaltres mateixos. En un futur, ja veurem si el temps acompanya i un cop desaparegut l’amor aquest es pot convertir en amistat o tot queda en el passat com una etapa superada. Ara és hora de aprendre a ser nosaltres el nostre propi amic. També podem confiar en alguna de les nostres amistats de confiança perquè ens recolzin o en els éssers estimats.

IDEALITZACIÓ. A vegades idealitzem a la parella i costa veure-la tal com és en realitat. És important recordar els motius. La ment no vol passar per aquest dolor i ens enganya mostrant més les coses bones que les dolentes i sorgeix l’enyorament. La nostàlgia està plena de pinzellades molt simples que ens impedeixen veure el passat amb exactitud. I el passat a vegades és trampós ja que ens mostra els fets disfressats i el passat vist així, no crea ansietat, però es tracta ni més ni menys que  d’autoengany.  Un bon exercici és fer una llista de les coses que ens han fet patir en la relació i llegir-la varies vegades fins que disminueixin els sentiments dolorosos. Es important no deixar-nos portar per la ràbia, d’aquesta manera s’accepta molt millor la ruptura i després arriba la calma i el perdó.

MADURACIÓ. Una de les coses que té el madurar és reconèixer que l’amor no es suficient per fer que una relació funcioni. Hi ha aspectes com els valors incompatibles, els moments vitals de cadascú de la parella, les decisions que prenem que ens alerten de que la relació no va bé. I la millor manera de demostrar que estimem tant a l’altra persona com a nosaltres mateixos es deixar anar a l’altra quan sabem que és el millor per ella. Això és un acte d’amor. Gran part del dolor és a causa de la pèrdua. Però si actuem d’aquesta manera altruista, l’altra persona no la perdrem mai perquè sempre formarà part de la nostra historia personal i amb el temps serem més equànimes i recordarem de forma objectiva les coses bones i dolentes sense que ens faci mal.

AUTOESTIMA. En aquests moments tant intensos i crítics el més important es l’autoestima. Estimar-nos a nosaltres mateixos, cuidar-nos i adonar-nos de la nostra valentia en donar aquest pas que requereix, fortalesa, autoestima i autoconcepte. Plantar cara al teu dolor i a la teva por faran de tu una persona lleial a tu mateix. Perdonar-te els teus errors passats, deixar de culpabilitzar-te i oblidar els retrets et convertirà en la millor versió de tu mateix, accelerant el teu procés de curació. Aquí es temps de trobar altres passions que potser hem oblidat i que podem tornar a practicar: altres amistats, altres habilitats. A mesura que la ment i el cor es van guarint se’ns presenten més oportunitats, sembla que això és un tòpic, però es real i té una part de base neurofisiològica. Marian Estapé Rojas, psiquiatra, diu que la nostra ment té prou poder per, si canviem la nostra actitud, atraure la sort i allunyar el drama. I, que la felicitat depèn del sentit que li donem a la nostra vida. Utilitzar la passió per enfocar-la en aquelles coses que desitgem, el primer pas per això, serà el nostre estat d’ànim i si aquest estat el modifico, transformaré la meva actitud. Part del nostre benestar no és tant el que ens passa si no cóm interpretem el què ens passa.

Dos vídeos que poden ajudar

Tips de la Marian Rojas que ens pot ajudar en la ruptura de parella.

https://www.youtube.com/watch?v=NcLqrcwZU-k

 

Relaxació guiada: 15 minuts

https://www.youtube.com/watch?v=ABZtPSFg5g8

 

 

 

 

ADDICCIONS. LES RECAIGUDES A LES SUBSTANCIES ADICTIVES. TOT UN APRENENTATGE DE VIDA

 

RECAIGUDES. UN APRENENTATGE

Una de les dificultats més dures que s’experimenten en personalitats additives es la de controlar el desig de consumir malgrat les conseqüències adverses que això aporta a les diferents àrees de la vida. En el camí que va  de l’ús d’una substancia al reconeixement de la addicció existeixen nombrosos fracassos en els intents de controlar o suprimir el consum. És “la crònica d’una mort anunciada”, tots sabem com acabaran les millors intencions i promeses de deixar el consum. El fracàs de l’autocontrol per a controlar el desig de consumir es una de les coses que ens tenim que enfrontar tant els terapeutes com els pacients. No obstant això, hi ha persones que segueixen creient fermament que només necessiten força de voluntat. De manera general, l’autocontrol o la força de voluntat es recolza sobre l’establiment d’una  intenció i dels recursos per a portar-la a terme  a més de la motivació per a sostenir-la en el temps. Bé, si fos només això, les persones que obtenen recursos d’afrontament i es troben altament motivades per a deixar de consumir no haurien de recaure. Però la realitat ens mostra que inclús aquestes persones de molta força de voluntad y bons recursos, recauen.

Degut això, la recuperació de addiccions  no pot sostenir-se només  amb les millors intencions. Com diu el refrany:  “l’infern està ple de bones intencions”. Tot i que es indispensable un cert control del desig de consumir i  bones intencions sobre el no voler tornar-hi, el tenir bona voluntat, es potser un aspecte també molt important.

El concepte  de control de la nostra capacitat per a controlar la conducta, en l`àrea de les addiccions si es sobredimensina pot portar a les persones a “una il·lusió de control”. Frases com “jo puc parar quan vulgui” o “mai més tornaré a consumir”, en són exemples. Un altra component fa referencia a la pressió social per inhibir determinada conducta. En absència d’un entorn segur, existeix a la societat massa permissivitat i no diguem ja del alcohol i de les apostes que socialment estan no només acceptades sinó també encoratjades. És la hipocresia social, aquesta doble moral que té la base en interessos econòmics.

Per tant només ens queda apel·lar a la actitud, que és el tercer component i que dona suport al concepte de “bona voluntat”.

L’actitud es fonamental per a sostenir tot el procés de canvi que ha de realitzar el pacient. En moltes ocasions passarà per moments difícils, escoltarà coses que no vol, tindrà que batallar amb emocions gens agradables o recordar episodis que li causen molt de dolor, es sentirà sol, incomprès i sentirà por. Tot això el poden portar a voler abandonar el camí i només la seva actitud positiva davant el procés és el que li permetrà revaluar la nova intenció que es va formant. 

Frases com: “aquest procés em compensa” o “prefereixo el pitjo dia en la recuperació que el millor dia en el consum”. Aquest tipus de frases  son les que mostren aquest concepte de  Bona voluntat.

Les recaigudes: està tot perdut?

La resposta es rotundament NO.

No es infreqüent que hi hagi recaigudes en el procés de recuperació de les conductes additives. Les recaigudes solen anar associades a estats emocionals molt intensos, ansietat, nerviosisme, estats d’ànim baixos, situacions d’estrès, solitud, dolor, la pressió social al consum i a la pèrdua  del control personal. Es té tendència a pensar que les recaigudes son un fracàs total i això és un greu error.

Les recaigudes formen part del llarg procés que suposa trencar amb una addicció. En lloc de enfonsar-se o llençar la tovallola i tirar-se a més consums, per allò que pensem de “total per a què...” es convenient utilitzar aquesta recaiguda com a un element de aprenentatge per analitzar quins factors l’han provocat i aprendre d’això per tal d’evitar que torni a passar en un futur.

PRIMER DE TOT SEGUIREM AQUESTES PAUTES:

·         Quan hi ha una recaiguda és important tranquil·litzar-se. Respirar. No us desespereu.

·         Sortiu de l'entorn on ha esdevingut la recaiguda. Cal intentar allunyar-se físicament i mentalment de la substància.

·         Renoveu el compromís amb l'abandonament de la dependència i comprometeu-vos amb vosaltres mateixos a no consumir. Establiu metes a curt termini, per exemple: “no consumiré AVUI”.

·         Eviteu enganyar-vos  amb frases com: “demà començo” o “avui em premiaré per haver estat abstinent per tant de temps”. No us enganyeu, el premi per haver-se mantingut abstinent és no haver de passar pel procés de desintoxicar-se una altra vegada.

·         Feu un pla que us permeti recuperar-vos immediatament. Intentar revaluar la situació amb calma i revisar els elements que us han portat al consum. Apreneu del que us ha passat.

DESPRÉS buscarem l’ajuda de les persones de confiança i del terapeuta que ens acompanya en el camí de treball terapèutic personal. Si la persona no havia rebut tractament i veu que per sí sola  li costa superar el problema, aleshores la recerca d’ajuda professional es necessari i això no vol dir en absolut que estem davant d’un fracàs o que som dèbils, molt al contrari,  es una mostra de fortalesa, autoconeixement i maduresa.

És importat tenir en compte que cada recaiguda, com cada fracàs pot suposar un aprenentatge. Y:

Les recaigudes formen part del procés de canvi i serveixen per identificar y treballar els senyals que precedeixen al consum per poder-les evitar. El cervell les va aprenent amb la recuperació.

Per tant hem de saber que les recaigudes no suposen una fallada, sinó una trava que hem de tornar a superar per tornar a tenir el control de la nostra vida i sentir-nos bé.

SITUACIONS QUE CONDUEIXEN AMB MÉS FREQÜÈNCIA  A UNA RECAIGUDA.

Es diu sobre la recaiguda que passa quan la persona comença a consumir alcohol o drogues i, per tant, es inevitable. En realitat, les recaigudes comencen dies i/o moments abans amb exposicions inadvertides a situacions que precedeixen al consum. Es produeixen canvis  en els pensaments, en les emocions i en el comportament que ens assenyalen la situació de risc.

És per això que en el procés terapèutic, especialment en les etapes d’acció i manteniment, la persona ha d’aprendre a identificar aquelles situacions o estímuls que amb més freqüència, en el seu cas, condueixen  a una recaiguda, per així poder treballar sobre els símptomes de l’addicció i evitar que es produeixi tornar al consum. En molts casos, la recaiguda es un síndrome d’addiccions i es produeix degut a les causes següents:

·         Pensaments persistents relacionats amb el consum

·        Emocions negatives com la frustració, la ira, la ansietat o el baix estat d’ànim

·    Situacions de conflicte en les relacions interpersonals, ja sigui amb la parella, amb la família o amb personal de la feina.

·        Aïllament de les persones estimades, amics, família

·        Reprendre contacte amb amistats i llocs associats al consum

·    Prova de control personal: un error molt comú, tal vegada ocasionat per la creença errònia encara existent de que “la persona amb dependència al alcohol és dèbil”, es tracta de posar a prova la capacitat de controlar el consum. Una prova de “força de voluntat” que consisteix en intentar beure només una copa i interrompre el consum sense perdre el control. Per tant és un error. 

·     Pressió social: un dels factors que amb més freqüència resulta responsable de les recaigudes, és, sens dubte, la influencia d’una altra persona o un grup. Desenvolupar habilitats socials ha de considerar-se part fonamental  en molts casos en el tractament de la dependència de l’alcohol.

ETAPES DE LA RECAIGUDA

Per tal de poder  saber cóm prevenir una recaiguda i tots el símptomes, es essencial poder identificar les etapes per les que pots passar quan hi  estàs. Els psicòlegs identifiquem el següent:

·      Recaiguda emocional. Durant aquesta etapa de la recaiguda, les persones no pensen en consumir la substancia, però els seus components i emocions les poden portar a una situació de risc en un futur immediat. En aquests casos, les persones es senten aïllades, tenen pensaments d’ansietat i senten un escàs recolzament social.

·   Recaiguda mental. En aquesta fase de les recaigudes, les persones solen pensar en consumir la substancia i fins i tot poden arribar a trobar a faltar a les persones i els llocs associats amb aquests comportaments.

·      Recaiguda física. Finalment, totes aquestes emocions i pensaments al voltant de la addicció fan que la persona es torni “una persona recaiguda en la substancia en sí”.

COM PODEM EVITAR LES RECAIGUDES?

Bé, hi ha una sèrie de consells psicològics que pots seguir  per a no tenir recaigudes en les addiccions que t’han perjudicat. A les teràpies els psicòlegs solem orientar i recomanem realitzar el següent:

·         Presa de consciencia del problema. Pot ser que hagis estat en període d’abstinència durant un temps però si consideres que el que et passa no es un problema, en el moment que deixis el tractament tornaràs a caure en la “temptació”. Per tal que el tractament sigui efectiu i durador és necessari consciencia de l’addicció i valorar-ho com un problema.

·         Descobreix la funció del símptoma. Per a poder afrontar un síndrome d’addiccions, la persona tindrà que descobrir la funció del símptoma, es a dir, quin buit pretén omplir l’alcohol o les drogues a la seva vida. A vegades es consumeix perquè la persona es tímida i necessita desinhibir-se, altres vegades es consumeix per a no pensar i evadir-se  de la realitat, en ocasions es fa com un auto-càstig per un sentiment de culpabilitat, també com una cosa que es fa per costum o inèrcia, perquè la vida que portes no t’agrada, etc. El què està clar és que l’alcohol o les drogues comencen a consumir-se per algun motiu i s’ha de descobrir quin és aquest motiu, és a dir, s’ha d’aprendre a conèixer-se a un mateix.  Un cop detectada la causa o causes, és més fàcil ser conscient d’un mateix i per tant , quan la persona es torna a sentir d’una manera semblant ha de buscar una alternativa al consum.

·         Aprendre a auto-psicoanalitzar-se. Per poder evitar la recaiguda i fer el treball que us he comentat anteriorment, es necessari que la persona aprengui a analitzar-se psicològicament, és a dir, a ser conscient de nosaltres mateixos en cada moment. S’han de valorar els estats emocionals que es tenen per poder fer el treball terapèutic i evitar així la temuda recaiguda. Si per exemple el teu consum el fas per no sentir la tristor i recentment has tingut alguna pèrdua, es fonamental treballar aquesta tristesa i el bloqueig a sentir-la (en teràpia si es necessari) per no tornar a recórrer a l’alcohol o drogues com a via d’escapatòria.

·    No tiris la tovallola. Existeixen moltes diferencies entre un contratemps i una recaiguda. Si per exemple, portes temps sense consumir ni una gota d’alcohol  i arriba una festa assenyalada, com Nadal o Cap d’Any o aniversari d’amics i consumeixes alcohol per inèrcia a la celebració, això ha estat un contratemps. El més important es que ho valoris com a tal ja que la tendència habitual és a dir: “ja l’he cagat, ja dona igual” y acabar bevent com abans i per tant,  acabar en una recaiguda quan només es tractava  d’un contratemps. Compte! Amb això. Treballa cada contratemps per tal de detectar què t’ha portat a consumir i aprèn a buscar alternatives per a la propera vegada que sentis la necessitat de beure.

·      Evita situacions de risc. Si veus que les teves amistats o qui sigui t’inciten al consum, parla-ho amb ells i si no ho entenen, distanciar-te d’ells és el que hauràs de fer i relacionar-te amb  persones que no tinguin l’hàbit de consumir. Per altra banda, realitza contactes socials que no impliquin beure com l’esport i activitats a l’aire lliure. Si fas activitats on es fàcil accedir a les begudes alcohòliques serà més fàcil recaure.

·       L’abstinència com a filosofia de vida i no com a prohibició. Mentre més temps passis d’abstinència, menys desig hi haurà i més fàcil serà acceptar la vida sense alcohol ni drogues. Si perceps la impossibilitat de consumir com una prohibició, serà més difícil superar-ho, mentre que si ho vius comuna elecció que tú fas, pot ser que la vivència sigui molt més positiva i enriquidora. En realitat el alcohol no es necessari per a viure, n o aporta nutrients necessaris per l0’organisme, es un verí que hem acceptat en aquesta societat. NO SIGUIS ESCLAU D’AIXÒ.

·     Consulta amb un psicòleg professional. per a superar les recaigudes  potser no ni ha prou amb el recolzament de la teva família i els teus recursos, per això, si creus que estàs en uns situació de risc és important  l’ajuda professional. a vegades anar a la consulta pot marcar la diferencia.

Viure sense alcohol pot resultar difícil en situacions en les que la negativitat ens envaeix. Malgrat això, l’esforç i el nostre autocontrol seran les claus per deixar enrere aquestes actituds que ens fan tant mal i resoldre aquests moments amb el nostre esforç i bona voluntat. Hi ha moltes formes sanes d’evasió sense recórrer a aquestes substancies nocives i tant additives. 


 

Fl     Floren Solà. Soy psicóloga y grafóloga.
 La curiosidad por el conocimiento humano es mi cerradura particular, la Psicología es la llave, escribir un arte que estoy   aprendiendo.